Luping #6: “Ponte Tower”, “Europa Ciudad”, “Ficción Inmobiliaria”

Ficción Inmobiliaria
Para acabar 2013 decidimos comprar unas bolsas de ganchitos y unas cervezas y celebrar mientras veíamos algunos minidocumentales. No es lo que se dice una gran fiesta, pero nosotros lo pasamos bien, nos echamos unas risas y nos tiramos alguna que otra patata frita a la cara. Las películas seleccionadas cayeron en nuestras manos de forma un poco casual, rastreando el interné, y como precisamente se pueden ver completas online, y de gratis, no os las explicaremos demasiado, para no aburrir. Sólo decir que las tres versan un poco en torno a los mismos temas, el uso colectivo de la ciudad, la gentrificación, los procesos especulativos urbanos… Cada una a su manera. Aquí las tenéis en el orden en que nosotros las vimos.

1. “Ponte Tower”, de Philip Bloom

2.”Europa Ciudad”, creado por el departamento audiovisual del CCCB de Barcelona

3.”Ficción Inmobiliaria”, creado por el colectivo Left Hand Rotation

Anuncios

Luping# 5: “Vicky Cristina Barcelona” (Woody Allen, 2008)

luping#5

Dentro de las piezas audiovisuales que nos proponemos ver en nuestras sesiones Luping, no sólo caben aquellas que nos gustan. Un buen ejercicio para poner en marcha las neuronas puede ser precisamente exponerse a algo que desde el primer momento te resulta incómodo, que te desagrada. ¿Por qué me pasa esto cuando veo o escucho tal o cual cosa?¿Qué hay en esa película o en esa canción o en el discurso de aquel o aquel otro que me repugna tanto? Teniendo en cuenta que nuestras sesiones de visionado van dirigidas a estudiar herramientas narrativas que el audiovisual (el cine, pero también otras formas de expresión/comunicación) pone en juego a la hora de retratar una ciudad en concreto o el espacio urbano como abstracción, es todavía más importante enfrentarnos a ciertas creaciones que trabajan una imagen de ciudad o una perspectiva de ésta que no nos gusta, o que no compartimos, o que, como en este caso, nos da grima y rabia y tratar de entender los por qués.

Básicamente, “Vicky Cristina Barcelona” no es una película de ficción. Es un publirreportaje disfrazado. Sus personajes son sólo una liviana colección de tópicos que Allen ha juntado en un guión en el que desfilan, uno tras otros todos los lugares e ideas prefabricadas que un turista medio puede hacerse de Barcelona. Una brillante y romántica Barcelona pre-crisis, en las que las putas son simpáticas y los guapo pintores bohemios tienen tremendas casas en La Floresta y vuelan aeroplanos para ir a comer a Oviedo como si tal cosa.

Barcelona como escenario para una historia escrita en piloto automático, que no tiene peso ni gracia pues en este caso Allen actúa no como cineasta sino como compilador de elementos que vender al gran público mediante un discurso que, desde los preceptos del cine de autor ligero y bienintencionado, pretende empaquetar una ciudad que para la gran mayoría de sus habitantes nunca ha existido.

Anna

En el moment que les ciutats es venen al turisme com a activitat econòmica principal no es difícil pensar que el món de la imatge jugarà un paper important com a eina de promoció i propaganda. El patrimoni urbà tant material com immaterial serà l’objecte en venta i el recurs principal del marketing i branding urbà.

La pel·lícula no deixa de ser un exemple de promoció turística de llarga durada. Se’ns mostra un bombardeig de postals de la ciutat de Barcelona. Unes postals amb llum clara i càlida de detalls d’edificis massivament fotografiats i de pedaços de ciutat que poc tenen a veure amb la ciutat quotidiana que vivim els seus habitants. Es tracta de crear la imatge de la ciutat a través de la selecció d’uns barris, unes àrees amb criteris comercials i turístics i on gran part de l’àrea urbana queda oculta. Una guia turística on es promociona una ciutat màgica, on tothom és “majísimo” i hi ha focs artificials cada dia.

Si l’objectiu es vendre, ens assegurem el doble èxit, per una banda el taquillazo i per l’altre la promoció de la ciutat en prendre un director de renom i quatre actors reconeguts. El favor que Allen es fa a ell mateix amb una pel·lícula d’aquest tipus és dubtós però l’aportació que fa a Barcelona és nefasta. Vaja, tant si la pel·lícula va en serio com si és tracta d’una paròdia  em sembla que poc ajuda a construir una imatge de ciutat que vagi més enllà dels quatre tòpics. Ni tant sols com a panflet resulta especialment interessant, ja que tots els llocs que apareixen són de sobra coneguts i les imatges les hem vist i revist fins a la sacietat. Cal una inversió d’aquesta mena per repetir-nos quines són les escenografies i decorats ideals de la ciutat i quin és l’angle perfecte per tirar la foto?

Seguir potenciant aquests valors, a més, encara que pugui ser mofant-se, no fa més que reforçar la desavinença entre població local i visitant. Així, construïnt ciutats ficticies, s’acaven creant dues realitats. Existeixen les zones viscudes que gaudeixen de la no promoció i paral·lelament una imatge creada de la ciutat per a ser visitada. Et diuen on pots viure i et fan fora dels llocs econòmicament viables. O bé acceptem aquesta segregació urbana i creuem els dits per a que aquests espais habitables segueixin sense sortir als mapes o lluitem per a que la comprensió de la ciutat sigui una altra i la recolonitzem.

Eliseu

Extraído de Wikipedia

“Vicky Cristina Barcelona és una pel·lícula del director estatunidenc Woody Allen, estrenada l’any 2008 i que va ser rodada parcialment aBarcelona amb una gran quantitat d’actors catalans entre el repartiment. El rodatge es va fer en diversos punts de Barcelona l’estiu de 2007, entre ells el Port Vell, l’Eixample o el Mercat de la Boqueria, així com en diverses localitzacions a Astúries. L’Ajuntament de Barcelona, entre altres entitats, va subvencionar la pel·lícula amb l’esperança que servís per a promocionar la ciutat i que es convertís en un reclam per a futurs turistes. L’Ajuntament va aportar 1 milió d’euros, mentre que la Generalitat de Catalunya va aportar 500.000 euros.

Penélope Cruz va rebre un Oscar a la millor actriu secundària per la seva interpretació a la pel·lícula”

En 2011 més de set milions de turistes varen visitar BCN, el que representa més del 10% del PIB de la ciutat. L’any després de l’estrena es veu que la xifra de visitants va augmentar en més d’un milió. La pel·lícula va ser un èxit.

L’objectiu és estimular l’economia a través de a cultura. I com diu en Josep Maria Muntaner en el documental “Com un gegant invisible. Can Batlló i les ciutats imaginàries” al turisme només li interesa allò que és tematitzable i digerible. Vist que per a eliminar la heterogeneitat cultural, tant poc controlable, només s’ha d’invertir en una cultura única i hegemónica per a guanyar “por goleada”, sí, la pel·lícula ha sigut un èxit. L’associació d’un director de cine reconegut, ja no pel que fa ara, sinó pel que va fer i d’una ciutat que creu que cada dia necessita ser més visible a nivell global fan evident que el cine, en aquest cas, és una eina més en la competició de les Ciutats Globals. No és casual que el director el conegui absolutament tothom i el que es mostra de la ciutat comtal també.

Comença amb l’arribada de dues noies americanes, sexys i innocents en dues situacions sentimentalment oposades que després d’un “affair” suposadament a la mediterrànea se’n tornen tal i com van vindre. Constatem que la història i la ciutat, tot i aparèixer al títol, no tenen cap lligam argumental, excepte que una d’elles estudia un màster en cultura catalana perquè de petita va veure la sagrada família i ja no va poder tornar a respirar si no era amb un esnórquel de pa amb tomata.

La feina de localitzar escenaris on desenvolupar la trama de la pel·lícula la podem trobar en qualsevol tríptic turístic. De Barcelona només es mostra la pedra. La vida urbana, que apareix accidentalment, és manipula i maquilla per a transmetre la idea de que es tracta d’una ciutat amigable on fins i tot les putes del raval, objectiu d’un tipus de turisme molt concret i maltractades i esclavitzades per les màfies que trafiquen amb persones, et saluden a diari amb un somriure desinteresat, sobretot si portes una càmara de fotos (amb tots els respectes per la professió). A més a més si algú s’anima a vindre a BCN després de veure la pel·lícula i fa una recerca d’uns 30 segons en un buscador online qualsevol podrà trobar el mapa de les localitzacions de la pel·lícula en una pàgina web dedicada a totes aquelles pel·licules rodades en la ciutat. No s’ha de perdre l’opció de generar marca.

La banda sonora s’entén com un reforç a la idea de cultura espanyola i catalana sota el cànon cultural d’quests. Entre els temes de la pel·lícula podem trobar títols com “Barcelona”, “Asturias”, “Granada”, “Entre dos aguas”… La sensació és que el director no ha posat res per part seva a l’hora de construir l’imaginari de l’obra, que li ha vingut tot donat com qui alimenta a un nadó amb menjars triturats per a una millor i més fàcil digestió.

El paisanatge de Vicky i Cristina Barcelona se centra en la classe alta, com en tantes altres pel·lícules de W. Allen. No hi haurà cap relació amb ningú que no visqui en aquests cercles socials. Les escenes més quotidianes, de tipus familiar i amorós, es desenvolupen en una casa en Vallvidrera, ben orientada amb aspecte colonial, amb balaustrada de pedra que tanca una terrassa que mira a l’est i per tant al mar on, Barcelona queda enmig i per sota. La distància a “l’sky line” de la ciutat no té la finalitat de contextualitzar l’acció sinó més aviat d’enmarcar-la com si es tractés d’una postal comprada en un quiosc de les Rambles. El fet que els problemes domèstics de la classe alta passen per davant i per sobre de la ciutat sencera recalca la segregació social existent i creixent aquests dies. Entre el paissatge idilic i les possessions idíliques hi ha la massa crítica, il·luminada per un sol de primavera-estiu fantàstic.

También extret de Wikipedia:

“La gentrificació és un procés de transformació física, econòmica, social i cultural d’un barri (o àrea/població més o menys extensa) antigament degradat o de classe baixa que acaba essent de classe mitjana-alta. Els edificis hi són restaurats o modificats, tot incrementant-ne el valor, cosa que a la llarga n’acaba expulsant llurs antics habitants, més pobres”.

El cine també gentrifica.

Natxo

– Lo primero que vemos en la película, que desde el primer plano muestra a las claras sus intenciones y su desgana, es el gran mural de Miró que decora la terminal original del aeropuerto de El Prat. La voz en off, ese elemento que nos acompañará toda la película y que es la más clara muestra de su afán publicitario (se asemeja demasiado a la de un locutor en un reportaje de “Catalunya des de l’aire” y suele ir acompañada de atroces fundidos encadenados) ya modula el tono y el ritmo y nos dice, no literalmente, que lo que vamos a ver es una historia de amor a la mediterránea. Antes de que hayan pasado 10 minutos ya han pasado ante nuestros ojos todos los tópicos de la ciudad y algunos que ni siquiera pertenecen a ella, como ese guitarrista flamenco que aparece tocando en un patio de inspiración andaluza.

– La impresión inmediata es la de estar asistiendo a una ruta por lugares encantadores, no sólo de Barcelona, sino también de Oviedo. Se nos recuerda constantemente dónde están y qué hacen los personajes, en un lenguaje que no es de la ficción, sino el de la publicidad. Mientras tanto, los protagonistas tienen delicadas conversaciones sobre arte y amor y es evidente que tienen mucho dinero y no tienen que preocuparse de este tipo de cuestiones. Así que conversan en sus salones mientras la ciudad por la que pasean es poco más que un decorado. “Ven a Barcelona si quieres tener una bonita historia de amor y despreocuparte totalmente de la realidad que tienes alrededor”, parece decir constantemente la película.

– Los personaje son igualmente planos, meras excusas para hacer avanzar una trama que ni al director ni a los espectadores puede importar demasiado, ya que está construida a base de clichés y no tiene ni pizca de humor. Forman parte de ese paisaje previo a la crisis, justo antes de que las Instituciones de la ciudad comenzasen a fallar, cuando lo más importante era vender imagen (actitud que persiste pese a los problemas, pero al que ahora no pueden dedicársele tantos recursos).

– ¿Percibiríamos la película de manera diferente si no vivieramos en Barcelona?¿Si no supiéramos que esa nube amarillenta que tienen los personajes tras ellos en su paseo por el Tibidabo es en realidad smog, contaminación?¿Si no supiéramos que esa frutería encantadora es en realidad un paki regentado por inmigrantes que apenas pueden ganarse la vida?¿Si no supieramos que en realidad todo el artefacto no es sino un trato entre el director, sus productores (Mediapro, uno de los grandes grupos audiovisuales del país) y los jerifaltes de la ciudad para facturar  un producto que venda una apacible y romántica Barcelona global? Al fin y al cabo, el Nueva York de Woody Allen o el París de Woody Allen nos parece encantador. ¿Será porque no lo conocemos? Tal vez sea el momento de revisitar esas viejas películas (todas las rodadas en su ciudad de origen, “Todos Dicen I Love You”, que en parte transcurre en París) y atender a los lugares en los que se desarrolla y los tópicos en los que se basa, observándolos esta vez desde la perspectiva de clase (sus películas son casi siempre representación de cierta burguesía liberal y culta) y vida urbana.